perquè serà que passa això?

CREATIVE COMMONS L'Argèntica / 30 agost, 2026

article publicat al butlletí setmanal de VIENTO SUR el 30 d’agost de 2026, amb llicència Creative Commons

30.08.2026

El Rector d’Uharte com a simptoma

SABINO CUADRA LASARTE

original en euskera

Javier Aizpún Bobadilla, teòleg, Rector de la localitat d’Uharte (Partit Judicial d’Aoiz, Nafarroa), canonge de la catedral de Pamplona, ​​autor de doctes treballs tals com “La cristiandat occidental i el ritus romà” i sotana activa a les xarxes socials, s’ha desfogat comentant l’entrada massiva de milers de persones a Ceuta. Sense tallar-se ni un pèl, s’ha mostrat favorable a “impulsar la reconquesta del Marroc i la seva conversió al cristianisme”, per acabar el que la reina Isabel la Catòlica “va deixar sense fer”. Fins i tot ha fet una crida a “bombardejar” Rabat i “obrir foc massiu contra els invasors de Ceuta”, si calgués.

La notícia va petar les xarxes socials, informatius, tertúlies i grups de whatsapp. Davant d’això, l’arquebisbe de Pamplona, ​​Florencio Roselló, es va veure obligat a dir que l’opinió del seu subordinat “era estrictament personal i en cap cas representa ni és compartida per l’Església diocesana”, valorant-la simplement com “molt poc encertada”. Que se sàpiga, no hi ha hagut per part seva cap obertura d’expedient, ni amonestació, sanció, despossessió de càrrec o imposició de cap penitència,

Les respostes socials, institucionals, governatives i judicials a aquestes declaracions han quedat curtes, molt curtes. Es veu que quan vesteix sotana, l’apologia del crim és menys apologia. Reclamar a l’arquebisbat que prengui mesures enèrgiques en l’assumpte, tal com s’ha fet per part d’alguns partits polítics, és tirar pilotes fora, perquè per a l’Església els delictes dels seus pastors són tan sols pecats que s’esborren amb confessió sacramental, sense que calgui obrir-hi la via penal.

Suposem però que, en comptes d’un capellà, hagués estat l’imant d’una mesquita navarresa qui hagués cridat a bombardejar Tel Aviv, obrir foc massiu contra la població israeliana i aplicar-hi les receptes de la catolicíssima Isabel: conversió forçosa, expulsió de les seves terres, expropiació de bens, tortura, foguera… Que haurien fet els nostres grups polítics, institucions, judicatura, etc.?. Haurien deixat en mans de la comunitat islàmica i les seves normes la resolució i judici del cas?

El delicte d’odi regulat a l’art 510 del codi penal es refereix als “qui públicament fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l’odi, l’hostilitat, discriminació o violència contra un grup (…) per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes o d’altres referits a la ideologia, religió o creences”. És a dir una llei feta a mida de les declaracions del rector d’Uharte, Aizpún Bobadilla. Tot i això, no consta que cap fiscal hagi mogut un sol dit. Els que són tan propensos a esquinçar-se els vestits per una pintada a la seu d’un partit polític, la cançó d’un raper (Hasel) o la rebuda a un pres excarcerat després de complir 30 anys de condemna, ara miren cap un altre costat.

L’Església va ser pilar de la dictadura franquista durant dècades de públic concubinat. L’Església va passejar el genocida sota pal·li i Franco va asseure bisbes i arquebisbes a les Corts. Després, durant la Transició, van acordar gatopardianament acabar amb aquell folklore, si bé a canvi de mantenir l’essencial del negoci.

El 3 de gener de 1979, tan sols cinc dies després d’entrar en vigor la Constitució, el Govern espanyol i el Vaticà van signar quatre Acords: Assumptes Jurídics, Ensenyament i Assumptes Culturals, Assumptes Econòmics i Assistència religiosa a les Forces Armades. S’actualitzava així el vell Concordat franquista del 1951, mai derogat. Per aquesta via van seguir vius gran part dels privilegis atorgats a l’Església pel dictador: religió catòlica a l’ensenyament públic, exempcions fiscals generalitzades (impostos de Béns Immobles, Successions i Donacions, Societats, Construccions..), subvencions socials, etc…. Fa deu anys, l’associació Europa Laica va comptabilitzar que, entre una cosa i l’altra, el total anual que l’Estat destinava a l’Església rondava els 11.000 milions d’euros.

Al 39è Congrés del PSOE (“Somos la izquierda”) de juny de 2017, Pedro Sánchez es va comprometre a suprimir la religió de l’escola i a derogar els Acords de 1979. Poc després, al febrer de 2018, estant el PSOE a l’oposició, la Comissió d’Ensenyament del Congrés va aprovar una resolució per tal de “deixar la religió confessional fora del sistema educatiu oficial” i procedir a la “derogació del Concordat i posteriors Acords amb el Vaticà”. Pintava bé, però quatre mesos després va acabar en res quan el PSOE presidit per Pedro Sánchez va arribar al govern, sense que figurés ja al seu programa, ni als compartits amb Unides-Podem i Sumar.

Tot el que s’ha pogut avançar (immatriculacions de l’Església, pederàstia eclesial, Patronato de Protección de la Mujer…) ha estat bàsicament per l’empenta incansable de grups i d’iniciatives socials. Les institucions sempre han anat a remolc i amb el fre posat, malgrat que, segons el CIS, la creença religiosa i, molt més encara la seva pràctica diària (misses, casaments, vocacions,..) segueixen enfonsant-se. I així seguim.

D’aquí que les més altes jerarquies catòliques s’hagin crescut (Rouco Varela, Luis Argüello…) i no paren d’anatemitzar el govern, els drets LGTBI, l’avortament, la memòria democràtica, l’ensenyament, el matrimoni homosexual… Aquest és el context de les declaracions del rector d’Uharte i d’altres com ell. Mentrestant, davant dels fets, una esquerra condescendent es limita a treure notes de premsa crítiques que passats dos dies se les emporta el vent.

Sabino Cuadra Lasarte

29.08.2026

.

.

Etiquetes: , , , , , , ,