Editorial LAERTES

Formació L'Argèntica / 3 juliol, 2026

Capítol 10 del llibre de VÍCTOR ALBA “Los colectivizadores” (Editorial Laertes, Barcelona 2001), titulat originalment «Les lliçons de l’experiment». Publicat digitalment en español per la Fundació Andreu Nin amb el títol “Lecciones de las colectivizaciones”.

PRESENTACIÓ a càrrec de l’autor

És tradicional que després d’un fracàs del moviment obrer es digui que l’experiència adquirida servirà per a futurs èxits. No sempre passa així: el fracàs del 1917 no va portar a la unitat sindical ni el del 1934 a la consolidació de l’Aliança Obrera. No passa el mateix amb les col·lectivitzacions. Van ser destruïdes però no van fracassar. Es tractava d’un experiment, d’una prova, i s’ha d’analitzar i deduir-ne les lliçons pertinents. El primer és conèixer la realitat tal com va ser, desbrossant-la d’apologies i denigracions, tot lliurant-se un mateix en aquest examen del que podria anomenar-se masclisme ideològic, de la negativa a reconèixer errors i de la tendència a carregar totes les responsabilitats en altres. Aquest examen objectiu és el que es tractarà de fer aquí, pel que fa als aspectes humans, psicològics, de les col·lectivitzacions.

El doble preu

Tota mesura transformadora porta implícit el risc de desorganització, improvisació, errors i, per tant, patiments. Les col·lectivitzacions es poden considerar, en aquest aspecte, poc costoses, ja que gràcies a l’arrelament de la vella aspiració i als caràcters del moviment obrer espanyol -que havia preparat els seus militants perquè l’Estat no oferia cap preparació a la massa desposseïda-, les col·lectivitzacions van funcionar millor que el conjunt de l’economia en els primers anys de la Revolució Francesa o de la Revolució Russa.

Però es va haver de pagar un altre preu. Si les forces que haguessin pogut impedir les col·lectivitzacions van quedar desfetes de moment el 19 de juliol, se’n van desenvolupar altres que van tractar de mediatitzar-les i convertir-les en la negació de si mateixes. Aquestes forces, assenyalades al capítol 9 [Els adversaris], van iniciar, després de maig de 1937, no només el desmantellament de les col·lectivitzacions, sinó la persecució i calúmnia de les forces que les poguessin defensar, i la difamació de les pròpies col·lectivitzacions. Centenars d’obrers van ser assassinats i milers empresonats per sostenir una revolució l’expressió de la qual més clara era la col·lectivització dels mitjans de producció. Acabada la Guerra Civil, les col·lectivitzacions, evidentment, van ser escombrades pel franquisme, que va perseguir també els seus defensors i dirigents. Com a la resta de la repressió franquista, les «autoritats» no van actuar pel seu compte, sinó per denúncies que rebien. Hi va haver patrons que en tornar a la seva empresa es van acontentar amb ignorar el que havia passat i no van exercir represàlies; en van ser l’excepció. Altres van acomiadar els que van formar part del comitè d’empresa i els que consideraven «rojos», però no els van denunciar. Altres -la majoria, sens dubte-, van denunciar els membres del comitè de l’empresa que ja tornava a ser seva. Si algun dels denunciats no havia marxat a l’exili, la policia el buscava; si havia partit al servei militar republicà, la denúncia acabava arribant al camp on estigués presoner i se’l traslladava a la seva ciutat d’origen, per passar per un consell de guerra. Finalment, hi va haver alguns casos -excepcionals- en què un membre del comitè d’empresa havia estat detingut per denúncia d’altres activitats i en què el seu patró, satisfet per la bona actuació del comitè, intentava salvar-lo, i fins i tot, si el patró tenia força influència, aconseguia treure’l de la presó. El comte de Romanones va fer això amb els membres del comitè de la col·lectivitat de les seves terres de Guadalajara, i fins i tot va tornar a donar-los feina. “Rara avis”, cert.

A les seves memòries, Francesc Cambó indica que el 1942, “parlant amb uns fabricants vaig arribar a perdre el control de les meves paraules”. Havien comentat el cas els industrials que, arruïnats quan va venir la guerra, es van trobar rics quan va acabar la contesa, «gràcies a l’encertada i lleialíssima gestió del comitè obrer que va governar el negoci. Havien pagat els deutes amb la depreciada moneda roja i havien amagat una bona existència de mercaderies que després de la guerra van donar un gran marge de benefici als patrons. Com no van donar als obrers una part important del guany?». I Cambó els retreu que els denunciessin i fessin empresonar.

A qui s’acusava només d’haver pertangut a un comitè d’empresa, el fiscal militar demanava, gairebé automàticament, una pena de sis anys i un dia a dotze anys de presó per “auxili a la rebel·lió”. Però molts que van formar part de comitès d’empresa eren, a més, militants i van tenir altres activitats, cosa que augmentava la pena. En tot cas, a qui va ser acusat i detingut només per haver estat d’un comitè d’empresa, li va tocar romandre a la presó de dos a quatre anys, segons la rapidesa amb què es va dur a terme el procés. No tinc xifres sobre quants es van trobar en aquesta situació.

Deia Marx que com més por passa la burgesia més ferotge és la seva repressió. A Espanya, les col·lectivitzacions van ser una causa de pànic, perquè van funcionar relativament bé, no van fracassar, i van donar esperança i combativitat als treballadors. La burgesia a les ciutats, els grans propietaris al camp, no es van acontentar de recobrar «els seus» béns. Es van rescabalar, acarnissant-se amb els obrers «col·lectivitzats», per la por passada i també per la humiliació de veure que els seus obrers van fer funcionar les coses tan bé o millor que ells. Com que molts membres de comitès d’empresa van poder exiliar-se a França des de Catalunya, van ser els obrers els que van pagar. I com que aquests obrers eren necessaris per a que funcionessin les empreses recobrades pels seus amos anteriors, l’acarnissament no va tenir lloc tant a les presons i camps de treball, com a les empreses mateixes. Les condicions de treball, els horaris i els salaris que es van establir després del 1939 van constituir un retrocés de decennis. El sistema “sindical” del franquisme, mala imitació del corporativisme mussolinià, va fer pagar als treballadors el “pecat” d’haver volgut ser els amos, fins que va créixer una nova generació d’obrers i patrons que no havien viscut directament aquesta experiència. A aquest doble preu que el proletariat va pagar per les col·lectivitzacions va correspondre un doble xantatge.

El doble xantatge

Les col·lectivitzacions van ser mediatitzades, desvirtuades, i haurien estat destruïdes de durar més la Guerra Civil, gràcies a un doble xantatge que va paralitzar les forces que, altrament les haguessin defensat. Va ser aquest doble xantatge el que va impedir que els treballadors es neguessin a acceptar primer la mediació estatal, després la manipulació de les empreses, i finalment la nacionalització virtual d’algunes.

Com ja es va explicar, el primer xantatge va ser el de les armes soviètiques. Els republicans no s’haurien atrevit a tractar de mediatitzar les col·lectivitzacions si no haguessin comptat amb el suport comunista. Els comunistes no haurien pogut prendre la iniciativa de la campanya contra les col·lectivitzacions ni captar una part de la classe mitjana si no haguessin comptat amb suport soviètic. Va ser això el que els va donar forces per emprendre la campanya. Per si mateixos els comunistes no eren una força, no comptaven amb nuclis obrers importants a les seves files, no gaudien de prestigi ni els sostenia una llarga tradició de lluita. Tot i donant per bones les xifres exagerades que els mateixos comunistes oferien sobre els seus efectius, aquests no arribaven ni al 2,5 per cent de la classe obrera organitzada; la majoria dels seus militants no eren obrers industrials. Va ser l’ajuda soviètica –feta possible per la defecció de les democràcies capitalistes i pel lliurament per Negrín de les reserves espanyoles a Moscou– que va donar força als comunistes. Atès que a l’URSS no li interessaven les col·lectivitzacions (per raons diplomàtiques i perquè mostraven un camí que no era el model soviètic), els comunistes van voler destruir-les. Els republicans, que no haguessin estat capaços de fer-ho per ells mateixos, s’hi van unir i entre tots dos van aniquilar l’única experiència de propietat col·lectiva no estatal que havia tingut lloc al món.

El xantatge de les armes soviètiques va ser possible perquè Espanya estava en guerra civil –la mateixa guerra civil que va fer possible les col·lectivitzacions–. La Guerra Civil va reforçar aquest xantatge perquè va impedir que els obrers lluitessin per defensar les col·lectivitzacions. Quan ho van voler fer malgrat tot (el maig de 1937) els seus propis dirigents els van aconsellar deposar les armes. Després, desmoralitzats per aquesta lluita perduda sense gairebé lliurar-la, ja no van poder recórrer a altres mitjans com pressions i protestes, perquè això hauria perjudicat l’esforç de la guerra i, automàticament, creat les condicions per a que les col·lectivitzacions -o el que quedés d’elles- fossin escombrades. Això finalment va succeir, però no per la defensa obrera de les col·lectivitzacions sinó per raons pròpies de la diplomàcia soviètica (començament de les negociacions secretes Stalin-Hitler), i en certa mesura també per la pèrdua de la moral de combat causada per la mediatització de les col·lectivitzacions.

El doble error

L’entrellat entre aquests dos xantatges mostra que amb la possessió dels instruments econòmics no n’hi ha prou per transformar la societat. La mediatització de les col·lectivitzacions i la campanya contra elles es va dur a terme mitjançant la premsa, la ràdio, la propaganda política, l’acció diplomàtica, l’activitat policíaca i fins i tot la intervenció de les forces armades (a Aragó amb les col·lectivitzacions agràries). Si tots aquests elements haguessin estat controlats pels partidaris de les col·lectivitzacions, no s’haguessin pogut utilitzar en contra. Si en lloc d’acontentar-se amb les col·lectivitzacions espontànies i els comitès de localitat, el 20 o el 21 de juliol s’hagués anat a la presa del poder, els comunistes no haurien tingut cap possibilitat de sabotejar les col·lectivitzacions, perquè no hauria estat possible el xantatge de les armes soviètiques. Amb una política estrangera orientada pels col·lectivitzadors, l’URSS s’hauria trobat davant del dilema de negar-se a ajudar la República o d’ajudar-la sense condicions. En tot cas no s’hauria enviat a Moscou l’or espanyol i, per tant, Moscou no hauria disposat d’un «argument» essencial per imposar la política i fer pujar el seu partit comunista espanyol.

Així, les col·lectivitzacions van ser víctimes indirectes de la confusió entre poder i política. El moviment sindical a Espanya havia estat anticapitalista, cosa que no li havia impedit actuar dins del capitalisme, utilitzant els mitjans d’acció que li arrencava al combatre’l (organització, vagues, contractes, etcètera). De la mateixa manera, encara que s’estigui en contra de la política (com ho estava l’anarcosindicalisme) i es consideri l’autoritat tan corruptora com la propietat privada, no s’havia de renunciar a utilitzar els mitjans que es podessin arrencar a la política per a combatre-la. La millor manera de disminuir el poder és prenent-lo i des del poder dispersar-lo i, alhora, fer-lo servir per defensar aquesta dispersió i per efectuar la seva devolució al poble.

Lligat amb aquest error inicial n’hi va haver un altre: el de no atraure’s la classe mitjana. Sense aquesta, els comunistes no haurien trobat ressò en les seves campanyes contra les col·lectivitzacions, no haurien pogut persuadir Negrín (perquè no hi hagués vist cap avantatge) que enviés l’or a Moscou i no haguessin disposat de quadres ni de mitjans per imposar la política soviètica. En tot cas, sense la classe mitjana, haurien hagut d’intentar establir una dictadura oberta, declarada.

Tot i no atacar els interessos mesocràtics, el moviment obrer no va dur a terme una política d’atracció de la classe mitjana. Era perfectament possible, sense perjudicar els interessos obrers i fins i tot beneficiant-los. Hauria pogut incorporar bona part de la classe mitjana a les seves organitzacions, establir lligams permanents entre les empreses privades -petites i mitjanes- i l’economia col·lectivitzada, utilitzar més els serveis dels professionals. En conjunt, no ho va fer potser perquè identificava la classe mitjana amb els pitjors aspectes de la política i perquè havia estat la classe mitjana al poder la que, per causes molt complexes, va assetjar el moviment obrer durant la República.

Si el moviment obrer -el conjunt de les organitzacions obreres i no només una- haguessin pres el poder al juliol de 1936 (en realitat, l’haguessin acceptat o recollit, ja que estava al mig del carrer) la classe mitjana, amb la seva tendència a anar a remolc del més fort, hauria seguit al moviment obrer i els enemics de les col·lectivitzacions no haurien trobat una base per enfilar-s’hi i ser utilitzada com carn de propaganda i rumors contra la propietat col·lectiva.

Fins i tot la situació diplomàtica s’hauria aclarit. Mentre a la zona republicana va persistir l’ambigüitat i el poder no va estar clarament en mans d’uns o altres, els governs estrangers es van poder mostrar també ambigus. Les col·lectivitzacions amb un poder obrer democràtic que respectès la classe mitjana i comptés amb el seu suport, haurien semblat menys perilloses que la ingerència soviètica. En tot cas, amb l’or espanyol a les mans, el poder obrer hauria pogut aconseguir (tal volta il·legal, lícitament potser) tantes armes i a millor preu com les que Moscou va proporcionar i probablement més, les suficients per guanyar la guerra.

Seria necessari, sens dubte, fer concessions. Però transitòries i, en tot cas, menys destructores de les col·lectivitzacions que les què es va haver d’empassar per força per la imposició dels comunistes i Negrín.

Aquest doble xantatge i aquest doble error -relacionats estretament entre si-, els paguem encara molts anys després. No només per la pèrdua de la guerra i els quaranta anys de franquisme, no només per la destrucció de les col·lectivitzacions el 1937-38, sinó també perquè les conseqüències van permetre durant anys que els que van destruir les col·lectivitzacions passessin la factura als qui després de 1939 les van escombrar. Els comunistes, en efecte, no haurien pogut dur a terme la seva política sota el franquisme i en la transició, no haurien pogut apoderar-se de les comissions obreres fundades per germandats catòliques, no haurien tingut força per ser coautors de pactes socials, si no haguessin pogut capitalitzar el seu paper en la Guerra Civil davant les forces més oposades al canvi social. Va ser perquè el 1937-38 van destruir les col·lectivitzacions que el 1976 se’ls va veure com a capaços d’impedir noves pressions col·lectivitzadores (amb altres formes i un altre lèxic). Potser aquesta funció no la van exercir per ordres de Moscou, sinó per vocació. Sigui pel que sigui, el seu paper després del 1976 es va derivar directament del seu paper a la Guerra Civil i contra les col·lectivitzacions.

Una experiència «anòmala»

Acabo de parlar de pressions col·lectivitzadores. Tenir-les en compte és fonamental per aprofitar l’herència. Les col·lectivitzacions no van ser decretades -em refereixo a les primeres, del 21-22 de juliol de 1936-. No van obeir a una decisió de dalt. El seu caràcter espontani va ser la condició del seu èxit. Qualsevol que visqués aquella experiència ho sap (encara que ja queden pocs vius per explicar-la). És un fet que no està en papers ni documents, però que era evident. És impossible predir si en el futur sorgiran situacions en què les col·lectivitzacions o alguna cosa equivalent torni a succeir, o si hi haurà altres condicions en què una organització, una institució o un moviment tractaran de «fer succeir» una altra cosa que mereixi el nom de col·lectivització. Les condicions favorables no han de ser necessàriament una guerra civil. Poden derivar-se de situacions imprevisibles. Crec que l’experiència espanyola autoritza a afirmar que per a que tinguin èxit les col·lectivitzacions, l’autogestió o com vulgui que se les nomeni en el futur, han de ser espontànies, han de respondre a decisions fragmentades, disperses però coincidents dels obrers, i no a lleis o programes previs. Per descomptat, es pot decretar la col·lectivització dels mitjans de producció però si no responen al desig dels obrers de ser els amos, si aquest desig no existeix o si no se sent satisfet per les col·lectivitzacions, aquestes no triomfaran. Les col·lectivitzacions de 1936 van ser un èxit. Donades les circumstàncies, van demostrar el més important: que els obrers poden administrar les empreses amb la mateixa eficiència o més que els patrons o gerents, o els executius, com se’ls anomena avui.

J. Oltra Picó, un dels que en nom del POUM havia analitzat les col·lectivitzacions el 1936, escrivia el 1946, tot just deu anys després de l’experiència: «Les primeres traves a la col·lectivització les posaven, és clar, els burgesos, tot i que es van reduir un cop publicat el decret que limitava la col·lectivització a les empreses que ocupaven menys de cent treballadors. Un altre inconvenient han estat les empreses estrangeres i més encara el dels sedicents interessos estrangers que hi havia o se simulaven. Hi ha hagut infinitat de capitalistes catalans i espanyols que per salvar o encobrir els interessos propis no van dubtar a posar-los sota la salvaguarda dels consolats estrangers, recorrent a les combinacions més estranyes i vergonyoses. Per aquest procediment, en els primers temps es van sotstreure matèries primeres i es van exportat capitals. Després s’han pogut identificar els tripijocs que s’amagaven a l’empara dels interessos estrangers.

Un altre inconvenient el van constituir els interessos d’espanyols domiciliats fora de Catalunya i els dels organismes relacionats amb el govern central. Es va haver d’excloure de la col·lectivització els tallers del Nuevo Vulcano, radicats al moll de Barcelona, perquè una empresa naviliera que depenia del govern central s’hi va oposar amenaçant als obrers de privar-los de la nòmina. El Consell d’Economia va haver de transigir davant la perspectiva que aquests obrers quedessin sense salari i ho hagués de satisfer la Generalitat. Nogensmenys, el que poguéssim anomenar gran indústria, com la tèxtil, metal·lúrgica i química, va ser col·lectivitzada majoritàriament i es van establir algunes concentracions, com el Sindicat Català del Plom, que va concentrar la producció, transformació i comerç d’aquest metall a tot Catalunya, o l’Agrupament d’Empreses Constructores de Material Frigorífic, que va concentrar el monopoli de les importacions, o el Sindicat Productor Metal·lúrgic, empresa que va concentrar la fabricació, distribució i venda de bàscules, balances, mobles metàl·lics, etcètera. També van funcionar altres concentracions de menor importància. Es va gestar, doncs, un gran moviment de concentració, que hauria pogut donar resultats magnífics si se n’hagués centralitzat aviat la direcció i comptat amb mitjans econòmics per desenvolupar-se».

No es pot deduir automàticament de tot això que els obrers del 2000 serien tan bons administradors com els patrons, ni tampoc que vulguin ser els amos de les empreses on treballen. Dependria de la seva tradició d’educació sindical, de l’esperit militant que el moviment obrer els hagués donat. És clar que no n’hi ha prou amb el desig de ser els amos perquè les col·lectivitzacions triomfin, ni tampoc que els obrers tinguin darrere una llarga tradició de militància sindical. L’experiència del 1936 va demostrar que les dues condicions existien. Però va ser una experiència anòmala, en condicions anòmales. Ningú no pot saber si, guanyada la Guerra Civil i passades les tensions entusiastes que va provocar, hagués persistit el desig de ser els amos ni si en una situació normal no haguessin sorgit conflictes que la pressió de la Guerra Civil va evitar i que haguessin pogut amenaçar les col·lectivitzacions. De tota manera, una cosa és inqüestionable: els obrers poden administrar les empreses amb eficiència… si més no al món econòmic de fa més de seixanta anys, relativament simple comparat amb la complexitat actual, amb la seva mundialització o globalització, els seus conglomerats i fusions i els nous mitjans tècnics de què disposa.

L’experiència de les col·lectivitzacions no és típica, és clar, ja que va passar al començament d’una guerra civil i no és probable que les circumstàncies es repeteixin. El que es va fer a Espanya pot servir d’antecedent, sí, però no per a imitar-lo sinó per evitar els errors que es van cometre i per aprendre dels encerts.

Evidentment, qualsevol hipotètica experiència similar hauria d’arribar a unes etapes del seu desenvolupament que a Espanya no es van poder assolir per manca de temps. En aquest sentit, es pot considerar que l’experiència espanyola és útil sobretot per als començaments.

Una altra lliçó per aprendre és que els comunistes, on manaven o influïen en els qui manaven, s’oposaven a la idea mateixa de les col·lectivitzacions perquè donava als obrers participació en el poder, i els comunistes preferien sacrificar aquesta participació a sotmetre’s-hi, sobretot si aquest sacrifici era avantatjós per a la diplomàcia soviètica. Això va ser cert el 1937 i va continuar sent-ho fins a l’esfondrament de l’URSS. Ho van demostrar els comunistes dissidents, com Tito a Belgrad i després Dubcek a Praga; el primer, en trencar amb Moscou, va utilitzar l’experiència espanyola d’alguns dels seus companys que havien estat a les brigades internacionals per intentar organitzar la indústria sobre bases diferents de les soviètiques, i el segon, a la Primavera de Praga, el 1968, estava començant a aprofitar la lliçó espanyola per democratitzar les empreses estatals. En tots dos casos, els esdeveniments posteriors van avortar l’intent. L’experiència espanyola del 1936 no va ser, doncs, estèril per al moviment obrer internacional. Ho va ser per al moviment obrer espanyol?

Hi ha situacions «normals»?

La Guerra Civil va ser seguida per una dura repressió, les principals víctimes de la qual van ser els treballadors. L’Estat franquista es va posar al servei dels antics amos. Ja vam veure el que pensava Cambó d’això. Durant gairebé quaranta anys a Espanya no es va parlar obertament, de les col·lectivitzacions, excepte quan ho feia algun propagandista del règim que les presentava com un “robatori” o una “maniobra comunista”. Però cap als anys setanta va sorgir l’interès per les col·lectivitzacions entre els qui no les havien viscut. Primer entre alguns estudiants que van aconseguir se’ls permetés escriure-hi tesis. L’interès es va estendre en certa manera en el buit per manca de documentació. Després, se les va estudiar obertament, i durant i després de la transició s’hi van publicar llibres; de tal manera que allò que quan era viu no tenia “respectabilitat” (els intel·lectuals catalans i espanyols republicans no s’hi van ocupar gens durant la guerra), després va esdevenir intel·lectual i políticament respectable. Es van publicar estudis sobre temes inèdits, com el de les col·lectivitats agràries que mostraven que els pagesos desitjaven la terra i estaven preparats, per les seves llargues lluites i la seva organització, per explotar-la amb més eficiència que els grans terratinents, a més d’administrar els municipis rurals millor que els politicastres locals o els cacics.

En circumstàncies normals no hi hauria el dilema de sacrificar-ho tot a la victòria, fins i tot els experiments socials, perquè no hi hauria guerra. S’haurien de fer indubtablement sacrificis, però no serien de vida o mort sinó de comoditat, de majors o menors ingressos, de més o menys feina, i encara aquests sacrificis serien només transitoris, ja que si un sistema de col·lectivitzacions no pogués obtenir iguals o millors resultats que la propietat privada però amb menys feina i més benestar, aleshores no es justificaria.

Tanmateix, no s’ha de creure que l’autogestió (el nom que es va donar als anys setenta a l’equivalent de les col·lectivitzacions) no trobaria més adversaris que els capitalistes. En qualsevol circumstància es plantejaria la qüestió del poder (si no amb els comunistes, ja desnonats, sí amb els partits polítics i les organitzacions empresarials). És a dir, es faria evident el que ja ho va ser el 1936: no n’hi ha prou de controlar l’economia o una part important d’ella; cal controlar a més aquells mecanismes que es poden oposar a l’èxit de l’experiment: banca, diplomàcia, burocràcia. Destruint-lo, substituint-lo o conquerint-lo, el poder és un factor ineludible de l’autogestió si aquesta no es redueix a unes quantes empreses en fallida. Precisament ha tingut cert èxit en alguns casos aïllats perquè la seva petita escala no amenaçava els controladors del poder econòmic o polític.

En aquest sentit, es pot afirmar que no hi ha situacions “normals”, que tota situació favorable a una experiència col·lectivitzadora a gran escala és anòmala, ja que no per una guerra sinó per altres circumstàncies imprevisibles: crisi econòmica greu, crisi política greu, desgavell dels instruments de poder o -cosa ara com ara més improbable- la reaparició d’una consciència obrera amb l’imperatiu que els treballadors arribin a ser els amos.

Uns casos excepcionals

Els obrers d’avui, i fins i tot els d’ahir mateix, no són com els d’abans-d’ahir, els del 1936. Aquells, a Espanya no tenien res per perdre tret de les cadenes, segons la frase de Marx. De fet, podien perdre una mica més: la seva formació sindical, la seva experiència de militants, un segle d’educació obrera acumulada generació rere generació. Les cadenes s’han daurat i avui els obrers tenen por de perdre l’habitatge, la nevera, l’aparell de televisió, el cotxe o la moto, i fins i tot el telèfon mòbil, gairebé tot comprat a terminis amb avals bancaris. Si perden la feina, ho perden gairebé tot. En canvi, ja no poden perdre l’educació obrera, la militància sindical, l’experiència de generacions, perquè no en tenen. La societat sencera ha esdevingut una informe miasma mesocràtica als països industrials.

És precisament el fet que puguin perdre aquestes coses tangibles i no comptin amb les intangibles el que ha propiciat alguns casos que podrien qualificar-se d’autogestió (o, si es fes servir la terminologia de fa més de seixanta anys, de col·lectivització). Citaré alguns casos que conec, encara que n’hi ha d’haver més que ignoro.

A Mèxic DF, per exemple, una fàbrica de vidre va fer fallida als anys setanta i, per tal que els seus obrers no es quedessin sense feina, un sindicat cristià va arribar a l’acord de bescanviar els salaris pendents per la propietat col·lectiva (o cooperativa, en llenguatge oficial) de la fàbrica. Sembla que ha funcionat bé uns anys, sempre sota la direcció no dels mateixos obrers, sinó de directors nomenats pel sindicat, i amb ajuda de comitès i assemblees.

A Tower, al País de Gal·les, tanca una empresa minera del carbó i el Govern conservador autoritza, el 1994, que els miners comprin la mina amb les seves indemnitzacions d’acomiadament. Així, 249 miners es converteixen en amos de la mina; en tres anys aconsegueixen beneficis, amb augment dels salaris més baixos i supressió de la meitat dels llocs més o menys directius, l’ajuda dels consells d’una empresa d’assessors financers i les decisions de l’assemblea dels miners. (D’aquesta experiència es va fer el 1999 un documental anglo-francès, “Charbons ardents”).

Més interessant perquè té per escenari el país prototip del capitalisme ultraliberal, és la iniciativa d’un professor de ciències polítiques, John Logue, a Ohio, un estat industrial en decadència. Va fundar l’Ohio Employee Ownership Center. En un quart de segle s’ha aconseguit que un 8% dels obrers del sector privat siguin propietaris, en tot o en part, d’11.000 empreses nord-americanes, entre les quals algunes de tan poderoses com la United Airlines, o la Blue Ridge Paper Products, amb 2.200 obrers en sis fàbriques. Els seus directius afirmen que la millora dels resultats d’una empresa d’aquest tipus no és simplement perquè sigui propietat dels seus treballadors, sinó pels sistemes participatius d’aquests i pel seu ensinistrament. Tot i això, no hi ha hagut pressió d’aquestes empreses propietat dels seus treballadors en el sentit d’una activitat més d’acord amb l’ecologia, posem per cas. I el mateix es pot dir de les altres experiències descrites o de les que existeixen sense que gairebé no es coneguin.

Aquí es plantegen problemes no tant tècnics, d’administració o economia, com culturals i psicològics, de formació, educació i visió social, és a dir precisament on és més profunda la diferència entre l’obrer d’avui i l’obrer de fa seixanta anys, entre l’assalariat d’avui i el proletari d’ahir.

Un altre aspecte que no se sol tenir en compte són els fons de pensions nord-americans, que signifiquen una proporció important de l’accionariat de les empreses cotitzades a Wall Street. Aquests fons exerceixen una pressió financera i borsària important a tot el món, i les empreses relacionades figuren en primera línia del que s’anomena globalització, és a dir una nova tècnica de colonialisme financer. Que els treballadors nord-americans propietaris d’aquests fons no hagin imposat no participar en l’accionariat d’empreses que per la seva activitat perjudiquen l’equilibri ecològic o el benestar dels treballadors d’altres països és un indici clar de la nova mentalitat de classe mitjana en què solíem anomenar proletariat.

Encara un altre fet molt recent d’aquest canvi de mentalitat és la tendència de moltes empreses a donar stock options als seus treballadors, després d’haver-les donat des de ja fa molt als seus executius. Convertits així en accionistes de les empreses que els utilitzen, els treballadors no tenen cap interès a ser-ne els amos, ja que, a través de les seves accions, ja se’n consideren part. Es tracta, més que de mesures de conservació del capitalisme davant d’un adversari ja gairebé inexistent, de tàctiques diguem-ne normals en el món dels negocis per augmentar la productivitat i els beneficis, i les conseqüències psicològiques són decisivament negatives respecte la possibilitat de pressions col·lectivitzadores en un futur previsible.

Les qüestions pendents

Si les col·lectivitzacions del 1936 haguessin durat i s’hagués arribat a una situació «normal» -és a dir, si s’hagués guanyat la Guerra Civil, cosa que hauria comportat l’enfonsament de negrinistes i comunistes- s’haurien plantejat probablement problemes característics de qualsevol experiència d’aquest tipus en qualsevol època i lloc. Deixaré de banda els problemes tècnics (finançament, crèdit, comerç exterior, modernització de l’equip, patents, etcètera) perquè tots tenen solucions tècniques o jurídiques quan es disposa del poder polític o s’hi influeix decisivament. Em limitaré a tractar problemes culturals o psicològics, ja que són, en realitat, els que van caracteritzar i diferenciar l’experiència de les col·lectivitzacions del 1936 (com s’ha vist en els intents ressenyats de Mèxic, Gal·les i Estats Units).

No hauria de transcórrer gaire temps sense que es plantegés el problema del doble paper dels sindicats, ja apuntat abans: coordinadors i administradors d’una banda, defensors dels obrers de l’altra. No hi ha dubte que la funció administradora hauria de separar-se dels sindicats, o bé crear altres organismes (que potser no es dirien sindicats, però que ho serien) encarregats de defensar els obrers i exercir, si calgués, el dret de vaga, que les col·lectivitzacions no haurien mai abolit perquè els obrers són ells.

No menys important seria la qüestió de la generalització de les col·lectivitzacions, que convindria aconseguir en dos àmbits. D’una banda, haurien d’englobar totes les empreses importants (que no cabés qualificar-les de petites o mitjanes), incloent-hi les de propietat estrangera. D’altra banda, tots els obrers, incloent-hi els de les empreses col·lectivitzades, haurien de trobar-se al mateix nivell. S’hauria d’evitar tant sí com no que les col·lectivitzacions signifiquessin el començament d’una aristocràcia obrera millor remunerada i amb un nivell de vida més alt. Això, a voltes podria requerir subsidis a les petites i mitjanes empreses, per paradoxal que semblés, o bé ajuda de les empreses col·lectivitzades als obrers de les empreses privades, o limitació dels beneficis que les empreses col·lectivitzades poguessin reconèixer als seus propis obrers. En tot cas caldria mantenir l’homogeneïtat del nivell de vida dels treballadors.

Petites i mitjanes empreses haurien d’acceptar i –a la llarga això les hi seria beneficiós– quedar englobades en un sistema general de comerç exterior controlat. Igualment les grans empreses col·lectivitzades, al mateix temps que creixessin amb fusions per raons tècniques i d’eficiència, haurien d’estar disposades a fomentar la petita i mitjana empresa col·lectivitzada en aquells aspectes de la vida econòmica en què el petit pot ser més eficaç o més còmode que el gran, per exemple en el manteniment d’instal·lacions, la reparació, la producció artesanal, i sovint la distribució al públic (tot i que avui amb les “grans superficies” ougui semblar il·lusori). Les col·lectivitzacions haurien de saber evitar -i no seria fàcil- les trampes que el capitalisme es fa a si mateix amb la seva tendència a l’expansió constant i al creixement infinit.

Com es veu, malgrat la seva aparença tots aquests problemes serien més psicològics que tècnics o estrictament econòmics, ja que la solució dependria de la voluntat, preparació, cultura i tradició de lluita dels obrers i del que aquests decidissin, uns al si de les empreses col·lectivitzades, i altres en els sindicats.

En qualsevol cas, l’empresa col·lectivitzada hauria de tenir força flexibilitat per, tot i ser part d’un sistema ampli, conservar la seva personalitat. I aquesta hauria de venir no del que produeix sinó de com ho produeix. Hauria d’estar disposada, doncs, a arriscar-se per experimentar constantment amb nous mètodes de producció i treball, per tal d’assolir no només una eficiència més gran, sinó també menys avorriment i rutina, menys fatiga, més interès humà, més diversitat en el procés productiu. Si l’empresa col·lectivitzada signifiqués simplement que els treballadors voten en assemblees sobre l’administració i que s’emporten a casa una paga més gran, no compliria la seva funció que consisteix, sobretot, a humanitzar la feina, en què la feina contribueixi a donar sentit a la vida dels treballadors. No hi ha receptes per això, és qüestió d’experimentar, provar, equivocar-se, tornar a provar, i sempre per iniciativa dels treballadors.

Alhora, això significa que l’empresa col·lectivitzada hauria d’intervenir -com empresa o a través dels sindicats o d’altres mitjans- en l’estructuració dels sistemes educatius i en el foment de l’activitat cultural (però sense intentar controlar-la), per tal que les noves generacions d’obrers «col·lectivitzats» arribessin al treball lliures dels prejudicis i de la mentalitat que la societat capitalista hauria donat a la generació anterior a la col·lectivització. Això hauria de saber fer-ho amb força esperit llibertari per arribar fins i tot a l’extrem que l’economia col·lectivitzada ajudés als qui escriguessin o parlessin criticant-la. El capitalisme ho fa amb els qui el critiquen; i no es pot concebre una cosa que, per principi, ha de ser millor que el capitalisme i fos menys liberal.

Això vol dir que les col·lectivitzacions haurien de tenir influència a la societat i que aquesta no hauria de limitar-se a l’exercida per la seva mera existència -que no seria poca- sinó que hauria de ser voluntària, conscient. Què cal fer per exemple amb l’edat de jubilació, amb el desig dels obrers de més de 65 anys de continuar treballant i amb el desig simultani dels obrers joves de continuar pujant? Es pot concebre un sistema de col·lectivitzacions en el qual els homes majors de 40 anys tinguessin dificultat per trobar feina, en el qual se’ls pagués menys a les dones que als homes pel mateix?

En suma, per triomfar les col·lectivitzacions haurien de convertir-se en l’eix i el motor d’un canvi profund de mentalitat, perquè els homes es formessin per a ser persones i no productors i consumidors. Caldria dessacralitzar el treball alhora que integrar-lo al conjunt de la vida, convertir-lo en joc i desafiament en lloc de rutina. Si les col·lectivitzacions no transformessin la vida dels «col·lectivitzats» en una aventura, si no fessin possible que cadascun pogués tenir una biografia pròpia al morir, haurien fracassat per més que haguessin augmentat la productivitat. Les col·lectivitzacions haurien de demostrar no només que administren millor que el capitalisme, sinó que saben utilitzar millor els instruments que la societat capitalista va saber crear però no va voler emprar en benefici general (o només de manera involuntària i de rebot).

En la dubtosa hipòtesi que ressorgís el desig de col·lectivitzar, es plantejarien una sèrie de problemes que no se’n tenia consciència tot i que ja existien a l’Espanya del 1936. Per exemple, problemes relacionats amb l’ecologia, els recursos naturals, l’energia. El 1936 les coses semblaven molt més senzilles que avui, encara que aleshores ja haguessin arrelat profundes contradiccions que van sortir a la superfície decennis després

No ens enganyem, si ara hi hagués col·lectivitzadors el més probable és que tendissin a sacrificar l’equilibri ecològic a la productivitat, expandir la producció en lloc de fomentar l’austeritat, aconseguir matèries primeres a bon preu i vendre productes manufacturats a alt preu. Educats pel capitalisme versió segle XXI, aquests «col·lectivitzats» veurien els vicis del capitalisme com a virtuts. Els faltaria tradició de lluita i educació obrera i els sobrarien hipoteques.

És aquí on la política i la conseqüència del poder, la capacitat de planificació, tenen un paper fonamental. Les col·lectivitzacions haurien de ser llibertàries en l’àmbit de treball, d’empresa, i l’esperit llibertari hauria d’inspirar tot allò que fessin i proposessin. Però l’economia -capitalista o col·lectivista, tant se val en aquest cas- exigiria cada cop més mesures que seria ingenu creure que s’aplicarien voluntàriament, mesures d’austeritat, de reducció del consum d’energia i de substitució de matèries primeres no renovables per les renovables, fins i tot si això signifiqués augmentar el cost i encongir el consum i els beneficis. Passar d’una societat de productors que consumeixen per produir a una societat d’éssers humans que produeixen i consumeixen per viure com a éssers humans, exigirà austeritat quan sigui. No és segur, ni de bon tros, que amb la simple convicció -si existís- de la necessària austeritat n’hi hagués prou per a que s’acceptés i s’adoptessin les mesures per aconseguir-la. Si no n’hi hagués prou, què es faria? Es continuaria amb les contradiccions capitalistes, trasplantades a una societat de col·lectivitzacions? Per assegurar l’èxit de les col·lectivitzacions, es continuaria explotant el Tercer Món i posant en perill el benestar de les generacions futures? Se seguiria amb les obsessions de la interlocutòria, la moto, la segona residència, les vacances en massa i el que anomenen «societat de la comunicació»? (per cert que és un nom enganyós atès quecada cop hi ha menys comunicació entre els components d’aquesta societat).

Si les empreses col·lectivitzades haguessin de portar el pes de la planificació, haurien d’estar disposades a mantenir la democràcia al seu si, costi el que costi, i a utilitzar la seva influència per aconseguir l’austeritat sense la qual la seva experiència fracassaria, no perquè administressin pitjor, sinó perquè la seva administració seria miop i egocèntrica, com ho és la capitalista.

Capitalisme sense capitalistes?

Unes col·lectivitzacions que no abastessin allò essencial de l’economia industrial es veurien forçosament reduïdes al paper d’empreses capitalistes sense capitalistes, ja que haurien d’existir en una societat capitalista, en la qual el capitalisme imposaria els seus sistemes de producció, distribució i capitalització.

De la mateixa manera, a menys d’acceptar quant entranya el capitalisme, unes col·lectivitzacions fins i tot àmplies en un sol país envoltat d’un món capitalista es veurien forçades a ser de portes enfora un capitalisme sense capitalistes. Podria haver-hi democràcia i autogestió de portes endins, a l’interior de cada empresa i fins i tot a la planificació de l’economia nacional (en la precaria mesura que encara hi ha economies nacionals), però no hi hauria cap altre remei que acceptar les regles del joc capitalista a l’hora d’exportar, d’adquirir matèries primeres, de cercar finançament internacional o de contractar patents.

En certa manera, aquestes realitats internacionals -cada vegada més poderoses a mesura que avança el que s’anomena globalització- quedarien fora de l’abast dels col·lectivitzadors. Col·lectivitzar en un país podria canviar a la llarga la societat d’aquest país, però no canviaria la societat de la resta del món. És cert que una experiència amb èxit potser fomentaria intents similars en altres països, però això seria aleatori i a molt llarg termini.

Hi hauria, però, altres aspectes de les col·lectivitzacions que dependrien dels col·lectivitzadors i que no s’han d’oblidar encara que no es presentessin a l’Espanya de 1936. Si es desitja que les col·lectivitzacions tinguin èxit en un futur hipotètic, cal tenir en compte aquests aspectes i cercar per endavant la manera d’empeltar en les col·lectivitzacions garanties i “vacunes” contra els perills decontagis o infeccions procedents del món capitalista, del sistema dins del qual i davant del qual es van formar les empreses col·lectivitzades i els obrers col·lectivitzadors. N’hi haurà prou amb unes quantes preguntes per a fer comprendre l’abast i la importància d’aquests aspectes i dels perills que comportarien si no es trobessin les respostes adients.

Imaginem una economia les indústries clau de la qual estiguessin col·lectivitzades i la majoria dels obrers treballessin en empreses que haguessin passat a ser seves. Estarien disposats a sacrificar una part dels beneficis per evitar la contaminació de l’aigua i de l’aire, per no alterar l’equilibri ecològic amb els productes o els mètodes de producció? Voldrien prescindir de certes matèries o articles perjudicials per a l’ecologia o l’home, com ara els aerosols i molts plàstics? Renunciarien uns laboratoris col·lectivitzats a produir un medicament de molta venda però de dubtós valor curatiu? Una empresa col·lectivitzada d’alcohols, procuraria augmentar-ne la producció, i, per tant, fomentar l’alcoholisme, o una de cigarretes faria publicitat del tabac? Renunciarien les col·lectivitzacions agràries de certs països a cultivar, posem per cas, la rosella de la qual es treu l’opi? Què passaria amb una cadena hotelera col·lectivitzada: continuaria tractant de fomentar el turisme de masses, malgrat que perjudica l’entorn, el paisatge i fins i tot l’economia? Les empreses col·lectivitzades que fabriquessin articles de consum continuarien fent-ne publicitat, contaminant la premsa, la ràdio i la televisió (i ara l’Internet) amb els seus anuncis? Es resignarien els obrers d’una empresa col·lectivitzada d’automòbils a disminuir la producció de turismes i reinvertir-ne els beneficis en la producció d’altres coses més necessàries i menys nocives que les actuacions particulars? Una empresa transportista col·lectivitzada renunciaria a buscar més càrrega, per deixar que els ferrocarrils augmentessin la seva i així poguessin millorar el seu servei als passatgers? Una empresa constructora col·lectivitzada, es resignaria que no es construïssin més autopistes, perjudicials per a l’economia i innecessàries en una societat amb pocs automòbils particulars? Qualsevol empresa col·lectivitzada establiria escoles d’aprenents, per exemple, per ensinistrar els obrers immigrants, per tal que guanyessin tant com els locals? Resistiria a la temptació de donar a aquests obrers els treballs més penosos que els altres menyspreen? Què faria una empresa col·lectivitzada que emprés matèries primeres produïdes en altres països per obrers mal pagats o sotmesos a treballs forçats o servitud? Es negarien a utilitzar productes d’un país sota dictadura si això signifiqués un perjudici econòmic,? Acceptarien pagar més impostos per ajudar al desenvolupament del Tercer Món i que es posés en condicions de fer-los la competència i fins i tot, amb el temps, de tenir les seves pròpies empreses col·lectivitzades? Persistiria una empresa col·lectivitzada a fabricar ampolles i envasos de plàstic, tot i saber que són perjudicials per a l’entorn i la fabricació dels quals consumeix quantitats desproporcionades d’energia i de matèries primeres no renovables? Quin paper es donaria al consumidor per decidir el que les empreses han de produir, la fixació de preus, etcètera? Els obrers col·lectivitzats voldrien sacrificar una part dels seus beneficis per donar feina a obrers a l’atur, o per salvar empreses deficitàries encara que necessàries? Estarien disposats a reduir la jornada de treball, fins i tot si amb això reduïssin els seus ingressos, per donar feina a obrers a l’atur forçós? Acceptarien que una part dels seus beneficis s’emprés a sostenir laboratoris i a fomentar la recerca, no tant per augmentar la productivitat com per millorar la qualitat i trobar formes de producció menys oneroses per als recursos naturals? Aconseguirien fer desaparèixer aquests vicis capitalistes que són les hores extres, el treball a preu fet i les primes a la producció? Què passaria amb una empresa siderúrgica col·lectivitzada si rebés contractes d’armament per a una dictadura, un govern racista o un país que utilitzés aquests armaments per aixafar una revolució? Una empresa naviliera col·lectivitzada, es negaria a portar productes a un país amb dictadura?

No es digui que res d’això es plantejaria perquè la mentalitat dels obrers col·lectivitzats seria diferent o que els sindicats evitarien que aquestes coses es plantegessin o els donarien adequada solució. Els obrers «col·lectivitzats» -cal continuar repetint-ho- tindrien una mentalitat condicionada pel capitalisme, pel descens ja visible ara del pes del moviment obrer a la societat, veurien el desig de posseir més i de guanyar més com els dos objectius que les col·lectivitzacions haurien de satisfer i que els donarien la seva raó de ser. Eludir aquestes qüestions, ignorar-les o fer-les costat amb un «els sindicats ho resoldrien» o amb un «parlar d’això és fer el joc als enemics de les col·lectivitzacions» no serviria de res. Les qüestions seguirien aquí.

De fet, són les mateixes qüestions que han portat el capitalisme a la crisi dissimulada amb fugides endavant com la globalització, la «societat de la comunicació» i altres patètiques definicions. Precisament perquè el capitalisme no pot trobar solució a la seva crisi fonamental –la de raó de ser, avui– les col·lectivitzacions poden arribar un dia a veure’s com a necessàries, però a condició que aportin les solucions que el capitalisme ja no sap proposar i no que siguin un capitalisme sense capitalistes i res més.

No són qüestions fantasioses. Només reconeixent-ne la realitat es poden cercar a temps les solucions pròpies dels obrers de l’època i la societat en què es plantegin. Aquests poden ser els amos de debò només si troben solució als problemes que els capitalistes no saben resoldre. No n’hi ha prou administrant millor. Quan sigui i en les circumstàncies que sigui cal posar l’economia al servei de l’home. Aquesta hauria de ser la missió de les col·lectivitzacions, a banda de la contingent de resoldre els problemes immediats –el 1936 la paga del dissabte següent i l’atur actualment-. I aquesta missió només es pot complir veient els problemes i perdent la por a les paraules.

La porta oberta

Sembla evident que l’oportunitat de col·lectivitzar empreses no vindrà a conseqüència d’una hecatombe social o d’una “nit històrica”, sinó a través de canvis parcials, de tensions socials cada cop més fortes i de l’agreujament de les condicions econòmiques, avui dissimulades sota la fraseologia buida de la mal anomenada «economia liberal». Convé, doncs, que els partidaris de millorar les condicions reals mitjançant un canvi en l’estructura de la propietat ja exerceixin pressions des d’ara, quan són molt minoritaris, perquè s’obrin portes cap al futur.

En termes pràctics això vol dir que cal procurar que les lleis no continguin res que impossibiliti les col·lectivitzacions, encara que no sigui segur, ni de bon tros, que puguin assolir-se d’una manera estrictament legal. Cal esforçar-se per a que constitucions, lleis de treball, codis i reglaments no continguin obstacles legals i, en canvi, contemplin la possibilitat que les formes de propietat dels grans mitjans de producció passin a mans dels obrers.

Que aquesta avui hipotètica possibilitat sigui realitat algun dia dependrà de l’acció del que quedi del moviment obrer i especialment del sindical. Si els sindicats no es limiten a la defensa dels interessos immediats dels seus afiliats, sinó que estenen la seva acció a pressionar perquè s’obrin aquestes portes, per mantenir-les després obertes i aprofitar més endavant les oportunitats que es presentin, aleshores les col·lectivitzacions, quan arribin, comportaran menys sacrificis i menys lluita. Caldria aconseguir un consens de totes les centrals sindicals i dels seus internacionals sobre els seus objectius finals, col·locant en primer pla la col·lectivització dels mitjans de producció importants i descartant les nacionalitzacions com a falsa solució als problemes de l’economia. Caldria pressionar perquè es municipalitzessin el més aviat possible els serveis públics, el sòl urbà i l’habitatge, per tal d’evitar a les futures col·lectivitzacions les qüestions de competència que es van suscitar a Espanya el 1936. Caldria aconseguir per als sindicats i les organitzacions de consumidors un paper no merament consultiu en el sistema de planificació econòmica que eventualment i inevitable s’haurà d’establir quan es disipin les il·lusions de la globalització i altres trampes de les cúpules capitalistes. A les poques empreses nacionalitzades o de propietat estatal que encara existeixen caldria aconseguir una forta representació dels seus obrers, a més de donar-los més autonomia, i oposar-se sistemàticament a la seva privatització.

Caldria lligar més estretament el moviment obrer, especialment el sindical, amb la classe mitjana molt més nombrosa cada dia, fent que els sindicats promoguessin autèntiques organitzacions de consumidors i de veïns. Atès el creixement de les societats anònimes -moltes d’elles amb accions en poder de fons de pensions- no estaria de més que s’estudiés la manera que aquests fons i els petits accionistes no sortissin perdent amb les col·lectivitzacions i que, per tant, no tinguessin motiu per oposar-s’hi.

Caldria obrir portes, és cert, però, a més, caldria preparar els obrers perquè, arribat el moment, tinguessin l’ambició de traspassar el llindar d’aquestes portes i estiguessin educats per fer-ho amb èxit. És a dir, el moviment sindical hauria d’aprendre de les seves velles tradicions, ampliar-se amb ateneus, biblioteques, editorials, escoles, etcètera i anar creant els seus propis tècnics, que delineessin tots els possibles models de situacions en què les col·lectivitzacions podessin trobar-se i donar-lis solucions. A la vista de les circumstàncies, els obrers decidirien espontàniament si col·lectivitzar o no; i de fer-ho haurien de disposar de plans d’acció que els evitessin els riscos de la improvisació i que capitalitzessin l’experiència del 1936 i de les nacionalitzacions europees de després de la Segona Guerra Mundial. Saber que disposaven d’aquests plans incitaria a aspirar a la col·lectivització.

En aquest terreny, l’optimisme seria un luxe que els obrers no es podrien permetre. Ni suposar que tot es resoldria gràcies a la capacitat d’improvisació dels treballadors, ni creure que els homes són bons per definició i que, per tant, els obrers col·lectivitzats actuarien amb despreniment, generositat i encert.

Si no ho fossin, no per això s’hauria de desaprofitar l’oportunitat de col·lectivitzar si es presentés. L’única manera de no malbaratar aquesta ocasió consistiria a tenir-ho tot preparat, partint de la suposició que els obrers estarien corromputs pel nou tipus de capitalisme –més corruptor que l’actual o el del passat–. Per tant, caldria tenir pensades les garanties i les proteccions contra les conseqüències d’aquesta corrupció. Si a l’hora de la veritat els obrers resultessin millors que no pas el capitalisme va tractar de fer-los, “oli en un llum”

En tot home sempre hi ha, per dir-ho en termes religiosos, una part d’àngel i una altra de diable. És un fet que els novel·listes saben des de sempre però que les ideologies tendeixen a ignorar. Cal saber descartar el maniqueisme de les ideologies, acceptar que no tots els adversaris de les col·lectivitzacions són diables ni tots els seus partidaris són àngels, i que en uns i altres hi ha part de diable i part d’àngel. El capitalisme treu a la superfície i marca la direcció a la part diabòlica de cadascú. Les col·lectivitzacions, i tot el que comportarien de canvi a la societat, haurien de treure a la superfície i marcar la direcció a la part d’àngel. Però sense oblidar mai que la part de diable seguirà sempre allà, aguaitant.

Res d’això és senzill. Molt va contra les conviccions ideològiques, les idees rebudes i els prejudicis que anomenem «sagrats principis». Superar tot això sembla un preu petit comparat amb el que van pagar els obrers «col·lectivitzats» de 1936 per a fer-nos arribar la lliçó, per donar-nos la que més necessita i necessitarà el moviment obrer en aquest nou segle: una esperança que no es basi en la fe, sinó en la raó i en la confiança fundada que tot estarà preparat quan arribi l’hora de materialitzar.

NOTA: les negretes són nostres. SSAD L’Argèntica, 03.07.2026

Sobre l’autor PERE PAGÈS i ELIAS (VÍCTOR ALBA)

font: VIQUIPEDIA

Pere Pagès i Elias (Barcelona, 19.01.1916 – St. Pere de Ribes 10.03.2003) conegut pel pseudònim de Víctor Alba, fou escriptor, periodista i activista polític.

A setze anys s’inicià en la militància en el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i en el periodisme polític com a col·laborador d’Última Hora, diari de tarda d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Després de la fusió del BOC amb Esquerra Comunista per a la formació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), milità en aquest partit i esdevingué redactor en cap del seu òrgan d’expressió, La Batalla. Estudià dret a la Universitat de Barcelona i en esclatar la Guerra Civil espanyola s’integrà a les milícies del seu partit on conegué George Orwell. Empresonat durant la postguerra (1939-1945), fugí a França on col·laborà amb Albert Camus a Combat i amb el qual traduí al francès el Cant Espiritual de Joan Maragall. El 1947 es traslladà a Mèxic on col·laborà en la premsa catalana del país, La Nostra Revista i Pont Blau, i en la premsa mexicana, especialment als diaris Excelsior i Panoramas, a més d’esdevenir director del Centro de Estudios y Documentación Sociales de México. Residí també als Estats Units d’Amèrica, on treballà en organismes internacionals i exercí com a professor a la Kent State University. El 1968 retornà a Catalunya, però continuà vinculat a la universitat americana fins a la seva jubilació l’any 1982. Al llarg de la seva vida publicà gran quantitat d’articles i assaigs polítics sobre les forces polítiques d’esquerra durant la República i el moviment obrer, així com alguna novel·la i les seves memòries. Col·laborà en la premsa diària (diari AVUI) fins a pràcticament el moment de la seva mort.

El seu fons personal es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El fons fou conservat pel productor fins que diposità a l’ANC un recull de premsa de temàtica política i social coneguda com a Col·lecció Joaquín Maurín – Andreu Nin, paral·lelament al lliurament al Centre d’Estudis Històrics de Barcelona (Pavelló de la República) del recull d’articles propis inèdits i publicats en diverses publicacions periòdiques estrangeres. Per escrit del 28 d’abril de 2000 manifestà la seva voluntat de reunir la totalitat del seu fons a l’Arxiu Nacional de Catalunya, motiu pel qual tingué lloc l’intercanvi entre les dues institucions de part de la Col·lecció Joaquín Maurín – Andreu Nin pel recull d’articles propis inèdits i publicats en diverses publicacions periòdiques estrangeres. La part de la Col·lecció Joaquín Maurín – Andreu Nin no transferida al Centre d’Estudis Històrics de Barcelona s’integrà al fons Víctor Alba de l’Arxiu Nacional de Catalunya. El fons inclou la documentació produïda i aplegada pel productor des de la seva època escolar, la Guerra Civil espanyola, el seu empresonament, el seu exili i posterior retorn a Catalunya. Inclou documentació familiar, personal i identificativa; correspondència des de 1934; documentació professional sobre les seves relacions amb el Centro de Estudios y Documentación Sociales de México, el Instituto de Ciencias Políticas de Costa Rica, la Kent State University i sobre la seva col·laboració amb diverses publicacions periòdiques i editorials. Així mateix s’inclou un abundant conjunt de dossiers sobre les seves publicacions, dossiers de lectures i dossiers d’activitats. Però la major part del fons està constituït per la seva obra pròpia que inclou escrits realitzats a la presó, traduccions i monografies. Dins d’aquesta destaquen la llarga sèrie d’articles publicats a l’estranger, el recull “Contes de la Model”, les seves memòries titulades “Sísif i el seu temps. 1916-1990” i els estudis “Los colectivizadores”; “El proceso contra el P.O.U.M. (junio de 1937 – octubre de 1938). Transcripción del sumario, testimonios y sentencia del Tribunal Especial”, així com “Sobre la superioridad de las mujeres”. El fons es completa amb la documentació gràfica i audiovisual que inclou positius fotogràfics il·lustratius de les seves obres i les seves intervencions en ràdio i televisió.

CONTINGUT RELACIONAT amb les COL·LECTIVITZACIONS en aquest web